L’article sis-cents seixanta-sis

Ha arribat el final, ja no hi ha marxa enrere.

De genolls, esperant el meu destí, no deixo de pensar en imatges viscudes, moments que es van accelerant a mesura que s’apropa l’hora. Podria dir que la culpa és de l’educació, de les influències rebudes, de la societat…seria lo més fàcil, però m’estaria enganyant.

Els més morbosos ja fa estona que s’esperen ansiosos per delectar-se amb l’execució. Finalment apareix el de la sotana, ve a oferir el perdó. Com si tota una vida luxuriosament atea es pogués perdonar amb unes simples paraules. Ximpleries. El monjo marxa amb cara de desaprovació. Estic preparat.

Incendiat

TRENTA ANYS!!!

Trenta anys treballant amb un expedient impecable. Condecorat en diverses ocasions. Medalla a l’heroïcitat després de salvar la vida d’aquella mare i el seu nadó.

Trenta anys… trenta anys volatilitzats en cinc segons, fets miques, oblidats com un pobre soldat abatut en una trinxera. Tot perquè un dia arribi un setciències per canviar el món. MALEÏT PROGRÉS!!

Un pozo sin salida

Quién me iba a mandar a mí ponerme en estos percales a estas horas. Me lo tengo bien merecido. Por terco y por borrego.

He caído de la peor manera, me duele la pierna más que una coz en la entrepierna. Aunque creo que por suerte no me la he roto, de aquí no voy a salir si no ocurre un milagro, y yo no creo en los paranormal. Es oscuro, miro a la apertura circular que hay encima de mi cabeza y puedo ver luz, hoy hay luna llena. Si tengo que morir será una muerte romántica, que ironía, habrá sido el único romanticismo que palpé en mi triste vida. Es húmedo y tengo frío. El móvil se ha roto con el golpe y no funciona. Grito sin esperanza de que alguien me oiga, no pierdo la esperanza, aún no, aunque ya sería casualidad que una alma caritativa pasara por ese remoto lugar. Iba despistado y no vi el agujero. No sé cómo saldré de este pozo pero tengo tiempo para pensarlo. Eso es seguro, el tiempo, aquí abajo me sobra.

Concurs de piulades a Ràdio Nova 2016

El dilluns em vaig llevar a mitja tarda, després d’una nit de treball, amb una molt bona notícia. Els de Ràdio Nova es volien posar en contacte amb mi a través de twitter i això només podia significar una cosa, que havia guanyat algun premi del concurs de nano-relats organitzat per la ràdio de Vilanova del Camí a través de la xarxa social de l’ocell blau.

El dia en què vaig salvar la princesa

Realment ho havia aconseguit, havia salvat la princesa d’aquell monstre que tenia un alè tan pudent com el cul d’una mofeta.

Hauria estat bé un petó d’agraïment, com als contes, un final feliç, però la vida real no és cap conte. Com a mínim havia dit gràcies abans de marxar escopetejada, deu ser que la reialesa no es barreja amb el populatxo.