No us ha passat mai que en ple èxtasi filosòfic, assaborint l’esplendor de la vida, noteu un prrrrfff llefiscós sota la sola de la sabata seguit d’una alenada d’aire pudent entrant per als narius fins a colpejar el cervell fent-te qüestionar la dieta de l’ésser que t’ha deixat el regal en forma de tifa?
No m’agradaria estar al lloc dels que trepitgen defecacions diàriament, aquella pudor constant balancejant la sobrietat mental; o l’odies o l’estimes i que passi el darrer és el que més por fa. Us imagineu acostumar-se a l’olor dels excrements? La merda. A vegades tan present altres tan invisible que quan te n’adones ja arriba al coll, ofegant-te com una mosca en un got d’aigua. Així hem acabat tots, emmerdats fins a les orelles.
Realment era un monòleg merdós, fins i tot ell ho pensava mentre observava la papallona arrencar el vol. Estava en hores baixes, res estrany en aquella situació. Mirà al segon espectador amb condescendència, l’incansable amic caní, mentre l’enyorança dels temps de còmic deixava pas a l’acudit més gran de la seva vida i que mai riuria ningú.
FI
el cAlaix deLs mAls enDreÇos 