Contracte diabòlic

Mira’ls, caminant com atordits, autòmats del capital maximitzant la productivitat de les fàbriques.

Cada vegada som menys els que ens resistim, els que no signem el contracte. Tots adaptats com al seu moment als telèfons intel·ligents. Fins i tot en Pol, ara ja no tindré ningú amb qui parlar. I els inadaptats? Potser al final perdem la feina. Ara que ja m’anirien bé els quaranta-cinc mil bit-euros, el sou de tres anys. És temptador, però no deixa de ser un any esborrat de la memòria, només pensar-hi se m’ericen els pèls. I qui t’assegura que et tornarien la consciència passat el termini? A més, podrien aprofitar la inconsciència per fer el que volguessin. Encara que no sabés el que hauria fet i no existís el

remordiment, qui sap si la vida algun dia em passaria factura. Uf! Maleït futur i maleïdes masses que ho absorbeixen tot com un robot
aspirador! A vegades m’agradaria no ser tan conscient de les coses, a
vegades crec que viuria més feliç en la ignorància. Quina ironia…

FI

Torna la Lliga de Microrelataires Catalans i no sé si acabaré participant-hi assíduament o com a «escriptor» comodí, ja ho veurem quan arribi la hora; de moment si algú està interessat hi ha temps fins el 31 d’Octubre per inscriure’s.

Per altra banda no vaig publicar tots els microrelats de l’anterior edició, que ja fa molt de temps, miraré d’anar-los publicant, també els podeu veure al bloc de la Lliga. Aquí teniu el primer, un microrelat basat en un petit curtmetratge que vaig veure al festival Protesta, que s’està fent aquesta setmana precisament, a la ciutat de Vic.