Quan el silenci es trencà en aparèixer ella, el cor començà a bategar-li intensament. I un calfred recorregué tot el seu cos fins dipositar-se a la panxa.
“hola”
“hola”
Allà continuaven al cap de vint minuts d’etern silenci, esperant el tren. Es moria de ganes de parlar amb ella però el cervell callava la boca i els nervis immobilitzaven les extremitats. Tot acompanyat per una asfixiant calor de juliol que tallava l’aire amarant el cos de suor.
De sobte s’escoltà el xiulet del tren, llunyà i proper alhora, massa proper. El somni s’esvaïa…S’aixecà, ell també. Mirà en direcció al tren, igual ell. Veié l’escull barrant la via, el veié ell…i llavors un espectacular i angoixant pum que féu tremolar la terra. Les seves vides corrien perill, havien de marxar ràpid. El primer instint fou agafar-li la mà. Ella, corpresa, es girà i per primera vegada les mirades es creuaren parlant en silenci. Van córrer agafats de la mà per salvar les seves solitàries vides.
Aquell fatídic dia restà per sempre a la memòria del país. I encara que amb el pas del temps la majoria de gent l’anà oblidant, ells dos encara el recordarien a les seves noces d’or.
FI
Microrelat amb el qual vaig participar a la melé de calor (estiu) de la Lliga de Microrelataires Catalans. El tema era ‘escull’ i havia de sortir suor implícita o explícita en el text. Les melés són enfrontaments de tots contra tots amb un únic vencedor, cosa que dificulta més la victòria. Les votacions, com a tots els partits de la lliga, les realitzen els mateixos participants i els microrelats són anònims. El meu va passar desapercebut com a totes però m’agrada participar…i qui sap, potser algun dia l’encerto.
el cAlaix deLs mAls enDreÇos 