El dia en què vaig salvar la princesa

Realment ho havia aconseguit, havia salvat la princesa d’aquell monstre que tenia un alè tan pudent com el cul d’una mofeta.

Hauria estat bé un petó d’agraïment, com als contes, un final feliç, però la vida real no és cap conte. Com a mínim havia dit gràcies abans de marxar escopetejada, deu ser que la reialesa no es barreja amb el populatxo.

Al terra es trobava estirat l’animal sobre un gran bassal del roig de la sang. El seu voltant era ple de roses, amagant-se, confonent-se amb el líquid viscós que sortia del seu cos. Ja hi eren les flors? O havien aparegut de sobte, com al conte?

Havia sigut fàcil. Ara, allà plantat observant l’escena, dubtava de si era real o un somni. Unes sirenes em despertaren, estava somiant però el que havia passat era real, ben real. No era d’estranyar que se n’hagués anat la princesa…segurament tampoc devia ser de sang blava…

Les sirenes ja arriben, la policia  firmarà el final del capítol. Acabo de matar un home, potser justificadament, no ho sé, no recordo bé com ha anat, però l’he mort i això no és justificable. Potser algun dia algú n’escriurà un llibre de tota aquesta història.

FI

Micro-relat presentat a la Mêlée de Sant Jordi de la Lliga de Microrelataires Catalans, un tots contra tots on el tema havia d’estar protagonitzat per un anti-heroi i a la història hi havia de sortir una ‘flor’ amb qualsevol dels significats de la paraula. Sembla ser que molts vam inspirar-nos en la diada i la història de Sant Jordi i aquesta va ser la meva aportació. Hi va haver relats molt bons i el meu no va tindre gaire èxit. He corregit una mica el relat, aquí la participació original: El dia en què vaig salvar la princesa.