La pacient revenja

Quan va trucar a la porta, els tres porquets s’escalfaven davant la llar de foc que els portava tants bons records. Havien passat molts anys d’ençà d’aquell dia i en tot el temps no havien sabut res del molest gra en el cul amb ullals, orelles punxegudes i cua peluda. Per aquest motiu se sorprengueren en veure’l palplantat a l’altra banda de la porta. Continua llegint

Hemorràgia fatal

Quan va rebre el tret no entenia res.

Com havia acabat en aquella situació? Com podia haver-hi gent tan boja per arribar a l’extrem de disparar a una altra persona? No podia deixar de pensar en la injustícia que estava patint mentre es dessagnava tirat allà terra, perdut en aquell racó de món. Continua llegint

Un pozo sin salida

Quién me iba a mandar a mí ponerme en estos percales a estas horas. Me lo tengo bien merecido. Por terco y por borrego.

He caído de la peor manera, me duele la pierna más que una coz en la entrepierna. Aunque creo que por suerte no me la he roto, de aquí no voy a salir si no ocurre un milagro, y yo no creo en los paranormal. Es oscuro, miro a la apertura circular que hay encima de mi cabeza y puedo ver luz, hoy hay luna llena. Si tengo que morir será una muerte romántica, que ironía, habrá sido el único romanticismo que palpé en mi triste vida. Es húmedo y tengo frío. El móvil se ha roto con el golpe y no funciona. Grito sin esperanza de que alguien me oiga, no pierdo la esperanza, aún no, aunque ya sería casualidad que una alma caritativa pasara por ese remoto lugar. Iba despistado y no vi el agujero. No sé cómo saldré de este pozo pero tengo tiempo para pensarlo. Eso es seguro, el tiempo, aquí abajo me sobra. Continua llegint

Concurs de piulades a Ràdio Nova 2016

El dilluns em vaig llevar a mitja tarda, després d’una nit de treball, amb una molt bona notícia. Els de Ràdio Nova es volien posar en contacte amb mi a través de twitter i això només podia significar una cosa, que havia guanyat algun premi del concurs de nano-relats organitzat per la ràdio de Vilanova del Camí a través de la xarxa social de l’ocell blau. Continua llegint

El dia en què vaig salvar la princesa

Realment ho havia aconseguit, havia salvat la princesa d’aquell monstre que tenia un alè tan pudent com el cul d’una mofeta.

Hauria estat bé un petó d’agraïment, com als contes, un final feliç, però la vida real no és cap conte. Com a mínim havia dit gràcies abans de marxar escopetejada, deu ser que la reialesa no es barreja amb el populatxo. Continua llegint