Trencant la nit

Micro-relat enviat al concurs de la Vanguardia que continua el relat creat pel Quim Monzó tal i com les bases del concurs demanaven. Finalment la guanyadora ha estat Teresa Saborit amb el seu relat ‘Comptant ovelles‘ Hi haurà una exposició al centre de Barcelona d’altres relats seleccionats, més informació a la notícia de la Vanguardia del primer enllaç. Escric primer en negreta el relat de Quim Monzó i el meu a continuació.

A les 4 de la matinada ja fa hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir-se. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina fa que arribi el son però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això el desconcentra. Prova de comptar ovelles que siguin totes negres. Tot d’ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé és a punt d’adormir-se, apareix una ovella blanca enmig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles. ¿Què podria comptar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? ¿No hi ha cap altra solució que no sigui comptar alguna cosa? És al llit, amb els ulls oberts. Tip, decideix llevar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, fa un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarrets i surt al balcó a fumar-ne un. En un balcó de la casa del davant, recolzada a la barana, hi ha una dona que també fuma un cigarret. No l’havia vista mai…

Porta una fina camisa de dormir que just li tapa les calces i un escot que fa venir vertigen. El que faltava, ara si que no dormiria pas. Una sensació agradable envaeix el seu cos en la calma d’aquelles hores on les estrelles són testimonis d’un moment diví. Mica a mica sent una necessitat de comunicar-se amb la veïna, ho pot notar als pantalons, sota el batí. Lluny, se sent un cotxe tallant el silenci de la nit. El soroll augmenta, arriba al carrer. Aparca. Un home surt, mira enlaire i veu la dona. ‘T’estimo Maria, deixa’m pujar..’ crida des de baix esvaint el somni en una realitat vulgar, quotidiana. La noia no diu res, entra a casa. Tot seguit en surt amb una galleda i sense pensar-s’ho dues vegades deixa ben xop al don Joan. Aquest renega, crida, insulta, poc s’entén però s’intueix. Ara el que baixa és una torratxa, si no s’aparta li obra el cap. Més crits, ara tots dos ho fan com si no hi hagués ningú més a la ciutat. S’obren llums, finestres, surten veïns. Més crits, més persones, més queixes i amenaces. Una sirena es barreja en la cridòria. En un moment apareix la policia, sembla que tot tornarà cap a dormir. Ell entra dins de casa ja sense ganes de conèixer la veïna, també hauria de dormir. Finalment farà com d’altres vegades, mai falla. Agafa aquell llibre tan avorrit i al cap de poca estona ja dorm com un nadó.