Havia arribat l’hora de la veritat. Feia uns dies que ho posposava, ja no podia ignorar-ho més, així doncs començà a caminar fins al fatídic destí.
A mesura que s’acostava notà com el cor s’accelerava, una gota salada començà a baixar entre l’ull i l’orella dreta, estava una mica espantat, no podia travessar la línia vermella. El cervell no parava de donar-li voltes i de cop es trobà davant la porta, acostà la mà tremolosa al pom i li donà mitja volta, la porta s’obrí. Darrera aparegué l’estança blanca, semblava més brillant que de costum però segurament era la pressió que li baixava. Un cop dins l’observà allà terra, immòbil, burleta, sabia el que havia de fer, es tragué la roba i s’hi acostà. Ja no hi havia marxa enrere, primer un peu, després l’altre, tancà els ulls, contà fins a tres, els obrí i mirà cap avall: noranta-cinc!
Respirà tranquil, per primera vegada en deu anys havia baixat dels cent quilos, somrigué alleugerit, hi havia esperança, girà el cap a l’esquerre just per veure com es difuminava la imatge de l’àngel negre que tant de temps l’havia acompanyat i dedicant-li una botifarra s’acomiadà d’ell per sempre.
FI
Relat debut a la Mêlée d’any nou de la Lliga de Microrelataires Catalans. L´he corregit una mica, l’original el podeu veure aquí: https://llmrc.wordpress.com/lhora-de-la-veritat-melee-dany-nou-2016/
el cAlaix deLs mAls enDreÇos 